per carrer

Per sota la camisa li corria un botó que, amb algun gest brusc -mirar l'hora, pentinar-se- havia separat de la fila i acomiadat de les companyes. Colla d'imbècils. Caminava i xerrava amb aparent alegria. A l'escorça brillava -títols, maneres, èxit- però sota les parpelles corria l'avorriment més absolut. Sota la barbeta el tedi de la barbàrie. Sota els colzes l'ofuscació educada per bafs de perfum car i taxis nocturns. Colla d'imbècils. Algú, sempre un algú fotocopiat d'un altre algú, va remarcar-li l'estrip del descosit. Al sortir del lavabo va veure la finestra mig oberta.Va sortir. Com un explorador selvàtic va travessar el dens teixit social cap al fred del carrer.

aquell marxar

Aquell dia li estava marcant un abans i un després en la seva trajectòria. Ja no se’n recordava de com havia arribat fins allà, ni qui l’havia convidat. Però els coneguts de coneguts mai els havia suportat i encara menys els coneguts de coneguts dels coneguts. Se sentia indefensa. Ni el trinc que havia eixit de la copa que tot just acabava de trencar havia produit el més mínim efecte. Tothom seguia igual de content, feliç, encantador i comprensiu. Com sempre. Les paraules, víctimes d’un segrest de ja feia uns anys se li resistien i no li quedava més remei que apaivagar la ràbia que sentia a base de canapés i de somriures forçats plens de tics. Només pensava en acabar d’amagar la copa de vidre a troços sota el sofà i marxar.