Tornava a pensar en les seves galtes, que les tenia adolorides de tant suportar un riure que en realitat només era reflex de totes les ganes que tenia de plorar juntes. Ara sonava quelcom Chill Out i la rutina de la festa era cada vegada més evident: l’hora de les copes de cocktail, de safates mig buides amb aliments desafortunats, de sofàs atiborrats de calors humanes i d’alguna dona pel terra. Només una cosa la deixà perplexa: al fons del passadís, on no hi havia ningú, un moreno, fi, camisa de quadres i pantalons de pana havia saltat per la finestra. S'hi acostà, la saltà novament i el començà a seguir.
diumenge, 1 de novembre del 2009
divendres, 9 d’octubre del 2009
per carrer
Per sota la camisa li corria un botó que, amb algun gest brusc -mirar l'hora, pentinar-se- havia separat de la fila i acomiadat de les companyes. Colla d'imbècils. Caminava i xerrava amb aparent alegria. A l'escorça brillava -títols, maneres, èxit- però sota les parpelles corria l'avorriment més absolut. Sota la barbeta el tedi de la barbàrie. Sota els colzes l'ofuscació educada per bafs de perfum car i taxis nocturns. Colla d'imbècils. Algú, sempre un algú fotocopiat d'un altre algú, va remarcar-li l'estrip del descosit. Al sortir del lavabo va veure la finestra mig oberta.Va sortir. Com un explorador selvàtic va travessar el dens teixit social cap al fred del carrer.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
aquell marxar
Aquell dia li estava marcant un abans i un després en la seva trajectòria. Ja no se’n recordava de com havia arribat fins allà, ni qui l’havia convidat. Però els coneguts de coneguts mai els havia suportat i encara menys els coneguts de coneguts dels coneguts. Se sentia indefensa. Ni el trinc que havia eixit de la copa que tot just acabava de trencar havia produit el més mínim efecte. Tothom seguia igual de content, feliç, encantador i comprensiu. Com sempre. Les paraules, víctimes d’un segrest de ja feia uns anys se li resistien i no li quedava més remei que apaivagar la ràbia que sentia a base de canapés i de somriures forçats plens de tics. Només pensava en acabar d’amagar la copa de vidre a troços sota el sofà i marxar.
diumenge, 27 de setembre del 2009
no coneguts
No calia pas més per condemnar Síbil a la vida més solitària que es pugui imaginar, una vida d'aïllament absolut enmig d'una multitud de coneguts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)