Aquell dia li estava marcant un abans i un després en la seva trajectòria. Ja no se’n recordava de com havia arribat fins allà, ni qui l’havia convidat. Però els coneguts de coneguts mai els havia suportat i encara menys els coneguts de coneguts dels coneguts. Se sentia indefensa. Ni el trinc que havia eixit de la copa que tot just acabava de trencar havia produit el més mínim efecte. Tothom seguia igual de content, feliç, encantador i comprensiu. Com sempre. Les paraules, víctimes d’un segrest de ja feia uns anys se li resistien i no li quedava més remei que apaivagar la ràbia que sentia a base de canapés i de somriures forçats plens de tics. Només pensava en acabar d’amagar la copa de vidre a troços sota el sofà i marxar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada